Sistema endocannabinoide

Als anys vuitanta es va començar a treballar experimentalment amb derivats cannabinoides marcats amb isòtops radioactius, de manera que es varen poder establir mapes dels seus receptors. L’any 1990 es va descriure per primera vegada l’estructura molecular del receptor cannabinoide conegut com a CB1, que es troba principalment al sistema nerviós central, en concentracions més elevades en els ganglis basals, l’hipocamp, el cerebel i l’escorça, i també a altres regions en concentracions menors. El mapa dels receptors CB1 no s’assembla al d’altres receptors (noradrenèrgics, dopaminèrgics o opiacis), i és molt semblant d’una espècie a l’altra, fet que suggereix que la seva funció fisiològica s’ha conservat durant l’evolució. La distribució subregional dels receptors cannabinoides, així com els resultats d’altres investigacions bàsiques, suggereixen que el sistema cannabinoide participaria en la coordinació i el control del moviment, en funcions cognitives superiors (sobretot relacionades amb l’aprenentatge i la memòria, i, en el ser humà, amb la creativitat), i en la resposta a l’estrès. També intervé en la regulació de la temperatura corporal i la gana, les respostes emocionals i el son, la resposta al dolor i les sensacions viscerals (com per exemple les nàusees). També s’han trobat receptors cannabinoides al cor, budell prim, testicles, pròstata, bufeta urinària, úter, esperma, amígdales, timus, melsa i moll d’os, però es desconeix quines són les seves funcions precises en aquests teixits i òrgans.

L’any 1992 es va descobrir l’anandamida, una molècula endògena que s’uneix als receptors cannabinoides, però amb menys afinitat que el THC (Informe IOM, 1999). L’any 1993 es va descriure l’estructura del receptor CB2, el qual es troba sobretot en les cèl·lules immunitàries i no es troba en el sistema nerviós central.

L’any 1995 es va descobrir un segon endocannabinoide (el 2-araquidonoil-glicerol, 2-ARA-G1) amb estructura de prostaglandina, molt diferent de la de l’anandamida. Se n’han identificat diverses funcions, com per exemple la seva participació en la regulació de la sensació de gana. Des de finals dels anys noranta s’ha desenvolupat una rica investigació bàsica en models de malalties degeneratives neurològiques, traumatisme crànioencefàlic, neuroprotecció enfront de l’envelliment i l’estrès oxidatiu, malalties del moviment, dolor, tractament de la dependència d’opiacis, glaucoma i càncer (sobretot tumors neurològics) (Adicciones, 12, 59-81, 2000).