efectes

Els efectes són immediats, poden durar una hora i varien segons la dosi i el tipus..

Hi ha un efecte immediat:Amb dosis baixes pot produir una sensació de benestar, eufòria, creativitat, imaginació, taquicàrdia, sequedat de boca i gola, irritació dels ulls, dificultat en els processos mentals complexos, pèrdua de memòria. Després li segueix una segona fase de depressió i somnolència que pot durar varies hores.

Amb dosis elevades pot provocar confusió i percepció alterada de la realitat.

A llarg termini:Desinterès pels estudis i el treball. Problemes pulmonars. El fum d'aquesta droga és més perjudicial pels pulmons que el del tabac.

El THC travessa la placenta el que comporta un risc pel fetus. S'ha observat que els bebès de mares que consumeixen marihuana durant l'embaràs tendeixen a néixer prematurament o més petits. Se sap que, en general, els bebès de mida petita tenen més problemes de salut.

 També algunes investigacions han trobat que mares que fumaven marihuana i/o tabac durant el primer mes de lactància afectaven al desenvolupament motor del bebè.

També depenen de la via d’administració i de la durada de l’exposició. La seva toxicitat aguda és molt baixa, atés l’ampli marge terapèutic. No afecta funcions fisiològiques importants. En toxicologia experimental, la diferència entre la DE50 i la DL50 és de 40.000 vegades (JAMA, 273, 1875-1876, 1995). Es tracta probablement de l’únic fàrmac amb el qual no hi ha cap cas conegut de mort per intoxicació.

Els efectes adversos que s’han atribuït al cànem són de quatre tipus: sobre sistema nerviós central, respiratoris, sobre la immunitat i reproductius.

Els efectes euforitzant, ansiolític i de vegades sedant del cànem poden influir en el potencial terapèutic, ja que en algunes circumstàncies poden ser percebuts com a indesitjats, i en altres com a beneficiosos. No obstant, com que produeix taquicàrdia i de vegades alteració de la sensació de fred i calor, alguns pacients poden angoixar-se o fins i tot desenvolupar una reacció de pànic; és important advertir-los de la seva possible aparició, i explicar que es tracta d’un efecte autolimitat, que es pot convertir en agradable si el pacient s’estira i es relaxa. Els resultats dels assaigs clínics publicats indiquen que entre un 20 i un 23% dels pacients tractats es van retirar a causa d’efectes adversos com a mareig, flotació, depressió, distorsió de la realitat i disfòria (Ann Intern Med, 126, 791-798, 1997).

El consum crònic de grans quantitats de cannabis pot produir tolerància als efectes subjectius (canvis de l’humor, alteració de la memòria) i a la taquicàrdia (Adv Alcohol Subst Abuse, 9, 128-147, 1990). El risc de produir dependència és molt limitat; no s’han descrit signes de dependència en pacients que l’usen amb finalitat terapèutica. S’han descrit lleugers símptomes d’abstinència com inquietud motora, irritabilitat, lleugera agitació, insomni, alteració del traçat de l’EEG durant el son, nàusea i dolor abdominal en voluntaris que n’havien rebut dosis altes de manera continuada per via oral. El risc de dependència a marihuana és inferior a l’associat a tabac, heroïna, cocaïna, alcohol i tranquil·litzants (Clin Exp Psychopharmacol, 2, 244-268, 1994).

S’ha suggerit que la nabilona té menys risc de produir dependència que el THC, però manquen dades que ho demostrin. S’han descrit casos de precipitació d’episodis d’esquizofrènia desprès de consumir quantitats importants de cannabis, en persones amb la malaltia o amb antecedents familiars. Un estudi epidemiològic amb 20 anys de seguiment no va mostrar que els fumadors crònics de marihuana tinguessin una disminució més profunda o ràpida de la funció cognitiva, comparats amb els no fumadors (Am J Epidemiol, 149, 794-800,1999). Tampoc no hi ha proves que l’ús crònic de cànem produeixi una síndrome amotivacional (Informe IOM, 1999).

La principal preocupació relacionada amb l’ús de cannabis és l’efecte del fum sobre els pulmons. El fum de la marihuana conté més quitrà i més partícules que el del tabac (JAMA, 273, 1875-1876, 1995). L’exposició crònica al fum resultant de la combustió del tabac i de marihuana s’ha associat a bronquitis crònica, emfisema i metaplàsia escamosa. S’han descrit casos de càncer del tracte digestiu i respiratori (orofaringe, llengua, laringe, nas i sinus paranasals) en adults joves fumadors importants de cannabis i de tabac; no obstant, no disposem d’estudis epidemiològics que hagin confirmat aquests riscs (Br J Anaesth, 83, 637-649, 1999).

Els efectes sobre la immunitat no estan ben establerts. Estudis experimentals mostren que alguns cannabinoides tenen un efecte immunomodulador, de manera que poden incrementar o disminuir certes respostes (proliferació dels limfòcits B, linfocits T i alliberament de citocines) en funció del model experimental i del tipus de cèl·lula immunitària. Aquests efectes es produeixen a unes dosis in vitro superiors a 5 mM i in vivo superiors a 5 mg/kg (en l’espècie humana una dosi de 0,06 mg/kg ja produeix efectes psicoactius) (Informe IOM, 1999). En dos estudis en pacients amb sida l’ús del cannabis no va  accelerar la progressió de la malaltia (Am J Epidemiol, 132, 717-722, 1990; JAMA, 261, 3424-3429,1989).

L’ús de cannabis fumat durant la gestació no sembla associar-se a un risc de teratogènia; en alguns estudis observacionals s’ha relacionat amb baix pes en néixer, però l'associació desapareix si s'ajusta per altres factors com el tabac (N Engl J Med, 320, 762-768, 1989). També s’han evidenciat un augment del risc de complicacions durant el part i un retard en el desenvolupament cognitiu del nen, però la rellevància d’aquestes troballes no queda clara (Clin Obstet Gynecol, 36, 319-336, 1993). En un estudi de casos i controls es va trobar un augment del risc de leucèmia no limfoblàstica en els fills de mares que havien fumat marihuana durant l’embaràs o just abans (Cancer, 63, 1904-1911, 1989); però aquesta troballa no ha estat confirmada en altres estudis.